Federalisme preventiu

Tot just començava l’Estat de les autonomies, i ja feia por. I la por estimula la intel·ligència que, quan és fina, produeix resultats extraordinaris. Una manera barroera de reaccionar a la descentralització política podia ser la de l’extrema dreta: “España una, y no cincuenta y una”. Una altra, des de posicions liberals i democràtiques, va ser més subtil. Ni més ni menys, es va suggerir adoptar un model federal. Qui podia negar-s’hi? I, per si no n’hi havia prou de progressisme, un model federal cooperatiu. Amb la perspectiva que dóna el temps i alguna lectura, i amb tot el respecte degut a les persones, ara ja es pot dir que aquests apòstols del federalisme van organitzar una presa de pèl, en la que alguns varem caure. Tota la retòrica federalista de començaments dels vuitanta era una hàbil jugada per convèncer els autonomistes de que l’exclusivitat de les competències era un mite. Les competències exclusives autonòmiques, naturalment, perquè l’exclusivitat de les de l’Estat no es podia posar en dubte. És cert que la manca de rigor en la redacció d’algun Estatut va donar alguna clàusula constitucionalment dubtosa, atorgant caràcter exclusiu a competències autonòmiques que no podien tenir aquesta condició. I el Tribunal Constitucional va semblar beneir la relativització de l’exclusivitat de les competències autonòmiques. Coincidien així, en la mateixa interpretació del federalisme, politòlegs banals dels Estats Units i fins juristes espanyols. Les opcions eren: o centralisme clàssic, o federalisme sense competències exclusives. No és estrany que Pujol guanyés totes les eleccions autonòmiques