Humoldt, sembla, va qualificar els polítics de "terribles simplificateurs". Tenia raó, i en té encara més en aquesta època en la que tot vol expressar-se en titulars. El problema és que els mitjans informatius no sempre fugen la temptació d'acceptar passivament les simplificacions dels polítics. Tendeixen a reproduir-la també en les seves anàlisis, on només hi juguen dos elements: govern i oposició. Els graus superiors de refinament els donen la inclusió de la variable dels partits, o les relacions personals.
Per guanyar en matisos, potser caldria que ens fixéssim en l'escena, en allò immutable que condiciona l'evolució dels actors. Als països on hi ha distribució territorial del poder, l'espectacle de la política es representa a dos nivells, amb protagonistes diferents que no són clònics els uns dels altres. Si cadascú es creu el seu paper, hem de parar atenció simultània al conjunt i al que es desenvolupa en cada pla. És la condició per entendre alguna cosa, tot i que, al final, sigui més difícil explicar l'argument.
Per guanyar en matisos, potser caldria que ens fixéssim en l'escena, en allò immutable que condiciona l'evolució dels actors. Als països on hi ha distribució territorial del poder, l'espectacle de la política es representa a dos nivells, amb protagonistes diferents que no són clònics els uns dels altres. Si cadascú es creu el seu paper, hem de parar atenció simultània al conjunt i al que es desenvolupa en cada pla. És la condició per entendre alguna cosa, tot i que, al final, sigui més difícil explicar l'argument.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada