Grup parlamentari del PSC

Amb el sentit de l'oportunitat que el caracteritza i que alguns no sempre copsem, Pasqual Maragall ha tornat a demanar un grup parlamentari per al PSC al Congrés. Com és natural, la qüestió ha estat tractada en clau política immediata, i em temo que és l'única possibilitat. No es pot fer teoria dels casos excepcionals, i resulta difícil trobar alguna situació comparable. Més encara, quan el model teòric de l'estat federal s'ha pensat sense tenir en compte els partits polítics. En aquest model teòric el pla federal i el de cadascun dels estats federats no s'han de creuar, i hi té sentit una situación com la de Canadà. Allà no tenen res a veure els partits que es mouen en funció de la política federal, els que actuen en cadascuna de les províncies i els que operen als municipis. Fins i tot l'independentisme quebequès actua en dues organitzacions: el Partit Quebequès, per a les eleccions provincials, i el Bloc Quebequès, per a les eleccions federals. D'acord amb això, el PSC podria perfectament acontentar-se amb actuar a Catalunya, i els socialistes catalans actuarien a través del (i com a) PSOE a Madrid. És clar que aquesta fórmula comporta el respecte estricte del paper de cadascú: ni el PSOE influeix a Catalunya, ni el PSC té política espanyola. Òbviament, la realitat política no es correspon amb aquestes separacions tan fines, i no és versemblant tampoc que el PSC i el PSOE assumeixin aquestes postures. En aquestes condicions, millor continuar com ara, fins que el PSC decideixi tenir política espanyola pròpia, si la vol tenir. Amb idees pròpies, i no sempre coincidents amb el PSOE, serà creïble el grup parlamentari propi. Per limitar-se a fer d'eco, no cal.