Diversitat, cortesia i respecte

Altan és un dibuixant italià que publica a L’Espresso uns acudits extraordinaris. Aquest estiu en treia un, referit a una modificació del procediment per accedir a la nacionalitat italiana. A la il·lustració es veien dos individus, blanc i vestit amb correcció burgesa el de l’esquerra, i negre i amb aparença d’immigrant extracomunitari el de la dreta. El blanc li diu al negre “Saps que passats cinc anys podràs convertir-te en italià?” I el negre respon “I llavors, ¿em tractaràs de vostè”
El breu diàleg pot ser interpretat de dues maneres. D’una banda, podria ser que el negre, sarcàstic suggerís que tot el que pot esperar és la ciutadania formal: un document d’identitat i una cortesia merament convencional. Per un altre cantó, potser vol reclamar respecte.
No sé si tractar algú de tu o de vostè és important, però estic segur que el respecte ho és molt. I si no es mostra, és com si no existís. Es pot ser groller tractant de vostè i exquisidament amable tractant de tu. Amb tot, sembla que l’ús de fórmules de cortesia comunica implícitament la voluntat de respectar l’altre, adreçant-nos-hi amb un “vostè” com si truquéssim a la seva porta. Encara que no es tingui casa, la dignitat també és un espai imprescindible de la vida.

Els actors de la política

En l'argot de la ciència política es parla d'"actors" per referir-se a les persones que participen directament en el procés de presa de decisions. És una expressió molt encertada, que permet fer volar la imaginació i especular una mica sobre les pròpies preferències. Al cap i a la fi, a cada elecció se'ns ve a demanar quins actors volem seguir més, així que val la pena exposar el que ens agrada. Amb sort, potser acabarem trobant a les llistes ofertes interessants. De moment no ho són prou, quan hi ha tants polítics, de partits diferents, que aparenten haver fet el mateix màster en comunicació. Ja es prou trist que tots diguin si fa no fa el mateix, perquè a més semblin dir-ho de la mateixa manera: la frase curta que faciliti el titular al periodista, i que alimenti el corrent inesgotable de declaració i rèplica.
Com deia un "bailaor", cal distingir entre casta i càsting. Per a les arts escèniques el casting és un procediment de selecció consolidat, encara que algunes produccions van a buscar l'actor o l'actriu que amb el seu nom arrossega el públic. Ara està desapareixent una generació de polítics que van passar el duríssim càsting de l'antifranquisme i eren els primers responsables de la seva pròpia imatge. Per fer una analogia amb el món de l'espectacle, aquests actors havien començat les carreres interpretatives als centres parroquials, en el teatre aficionat. Havien d'aguantar tota mena de públic, en viu, en directe i sense cobrar. En els temps que corren, molts polítics semblen buscar més les càmeres que les platees. Sovint ho fan molt bé en el tracte directe, però la mateixa persona que ens pot semblar intel·ligent i treballadora quan la trobem, té trenta segons de pantalla de gran banalitat.

Entre els consumidors de pa, n'hi ha que s'acontenten amb l'industrial de motlle. Altres estan disposats a pagar una mica més i menjar aquell que els agrada, encara que calgui desplaçar-se de la ruta de compres habitual. També hi ha paladars exigents en política, als que agradaria trobar personalitats atractives. Fetes amb alguns ingredients naturals, com ara una mínima trajectòria professional desvinculada de la política, i amb la passió que tenen els actors aficionats pel teatre, els que en som públic els distingíriem i els aníriem a veure. La casta té alguna cosa que cap càsting pot substituir.

Grup parlamentari del PSC

Amb el sentit de l'oportunitat que el caracteritza i que alguns no sempre copsem, Pasqual Maragall ha tornat a demanar un grup parlamentari per al PSC al Congrés. Com és natural, la qüestió ha estat tractada en clau política immediata, i em temo que és l'única possibilitat. No es pot fer teoria dels casos excepcionals, i resulta difícil trobar alguna situació comparable. Més encara, quan el model teòric de l'estat federal s'ha pensat sense tenir en compte els partits polítics. En aquest model teòric el pla federal i el de cadascun dels estats federats no s'han de creuar, i hi té sentit una situación com la de Canadà. Allà no tenen res a veure els partits que es mouen en funció de la política federal, els que actuen en cadascuna de les províncies i els que operen als municipis. Fins i tot l'independentisme quebequès actua en dues organitzacions: el Partit Quebequès, per a les eleccions provincials, i el Bloc Quebequès, per a les eleccions federals. D'acord amb això, el PSC podria perfectament acontentar-se amb actuar a Catalunya, i els socialistes catalans actuarien a través del (i com a) PSOE a Madrid. És clar que aquesta fórmula comporta el respecte estricte del paper de cadascú: ni el PSOE influeix a Catalunya, ni el PSC té política espanyola. Òbviament, la realitat política no es correspon amb aquestes separacions tan fines, i no és versemblant tampoc que el PSC i el PSOE assumeixin aquestes postures. En aquestes condicions, millor continuar com ara, fins que el PSC decideixi tenir política espanyola pròpia, si la vol tenir. Amb idees pròpies, i no sempre coincidents amb el PSOE, serà creïble el grup parlamentari propi. Per limitar-se a fer d'eco, no cal.

La percepció dels matisos

Humoldt, sembla, va qualificar els polítics de "terribles simplificateurs". Tenia raó, i en té encara més en aquesta època en la que tot vol expressar-se en titulars. El problema és que els mitjans informatius no sempre fugen la temptació d'acceptar passivament les simplificacions dels polítics. Tendeixen a reproduir-la també en les seves anàlisis, on només hi juguen dos elements: govern i oposició. Els graus superiors de refinament els donen la inclusió de la variable dels partits, o les relacions personals.
Per guanyar en matisos, potser caldria que ens fixéssim en l'escena, en allò immutable que condiciona l'evolució dels actors. Als països on hi ha distribució territorial del poder, l'espectacle de la política es representa a dos nivells, amb protagonistes diferents que no són clònics els uns dels altres. Si cadascú es creu el seu paper, hem de parar atenció simultània al conjunt i al que es desenvolupa en cada pla. És la condició per entendre alguna cosa, tot i que, al final, sigui més difícil explicar l'argument.

Federalisme preventiu

Tot just començava l’Estat de les autonomies, i ja feia por. I la por estimula la intel·ligència que, quan és fina, produeix resultats extraordinaris. Una manera barroera de reaccionar a la descentralització política podia ser la de l’extrema dreta: “España una, y no cincuenta y una”. Una altra, des de posicions liberals i democràtiques, va ser més subtil. Ni més ni menys, es va suggerir adoptar un model federal. Qui podia negar-s’hi? I, per si no n’hi havia prou de progressisme, un model federal cooperatiu. Amb la perspectiva que dóna el temps i alguna lectura, i amb tot el respecte degut a les persones, ara ja es pot dir que aquests apòstols del federalisme van organitzar una presa de pèl, en la que alguns varem caure. Tota la retòrica federalista de començaments dels vuitanta era una hàbil jugada per convèncer els autonomistes de que l’exclusivitat de les competències era un mite. Les competències exclusives autonòmiques, naturalment, perquè l’exclusivitat de les de l’Estat no es podia posar en dubte. És cert que la manca de rigor en la redacció d’algun Estatut va donar alguna clàusula constitucionalment dubtosa, atorgant caràcter exclusiu a competències autonòmiques que no podien tenir aquesta condició. I el Tribunal Constitucional va semblar beneir la relativització de l’exclusivitat de les competències autonòmiques. Coincidien així, en la mateixa interpretació del federalisme, politòlegs banals dels Estats Units i fins juristes espanyols. Les opcions eren: o centralisme clàssic, o federalisme sense competències exclusives. No és estrany que Pujol guanyés totes les eleccions autonòmiques

La metàfora de la tortuga

Durant part del segle XX, la Casa de l'Ardiaca de Barcelona va ser la seu del Col·legi d'Advocats, i en queda la bústia, restaurada recentment. S'hi pot veure l'escut del Col·legi, acompanyat d'una oreneta i una tortuga. El Periódico explicava que el conjunt és obra d'Apel·les Mestres, i que els dos animals donen testimoni de com veien (i veuen) els advocats la seva feina. Ràpids i lleugers com l'oreneta, el seu dinamisme contrasta amb la parsimònia de l'administració de justícia, encarnada en la tortuga. El diari afegia el comentari d'un turista holandès, que trobava molt adient la la tortuga per representar la judicatura. La lentitud, per descomptat, la caracteritzava molt bé. Però també la immunitat: la closca la protegeix dels atacs exteriors. I, sobretot, la reacció davant les hostilitats externes: amagar el cap.
Com totes les caricatures, aquesta metàfora ens dóna un apunt. No un retrat, perquè a l’administració de justícia hi ha molta gent lúcida, intel·ligent i que es relaciona força bé amb el món que l'envolta, fins i tot quan es reben crítiques. Ells tenen, però, una opció que manca a altres corporacions: la fortalesa del seu blindatge. Fa enveja, sempre que hi hagi la possibilitat de treure el cap més sovint.

Els perfils de la ciutadania

La idea de concedir dret de vot a immigrants ha suscitat molta controvèrsia. Preocupats, alguns polítics catalans exigeixen que el dret s'acompanyi d'alguns deures, amb la intenció suposada d'afavorir la integració d'aquestes persones; així interpretem la referència constant a la necessitat de condicionar aquest dret a l'aprenentatge del català. La intenció, en principi, no és dolenta, perquè el coneixement de la llengua pròpia de Catalunya afavoreix la cohesió de tots els que hi vivim i treballem. Crec, però, que la proposta és un error.

La ciutadania la formen tots aquells que estan en condicions de participar en els afers comuns de la comunitat política. Tenir el dret de vot atorga una part important de la condició de ciutadà, que es completa quan la persona, a més de votar, pot ser elegida. En el procés polític compten els votants, encara que de manera ocasional també hi influeixin els que poden tallar carreteres, paralitzar hospitals o bloquejar aeroports. Al final, però, els grans projectes de país es decideixen per les urnes. En les democràcies, amb la nacionalitat i la majoria d'edat s'assoleix la plena ciutadania. N'hi ha prou amb un document d'identitat, i davant el president de la mesa no s'ha d'exhibir cap títol acadèmic ni passar una prova d'alcoholèmia.

Si parlem d'accés a la nacionalitat espanyola, em sembla encertat que s'hi vinculin condicions que portin a la integració. I si la persona immigrant vol accedir a la nacionalitat espanyola des de la condició de resident en una comunitat autònoma de dues llengües oficials, un grau mínim de coneixement d'ambdues seria un requisit raonable.

El problema se'ns planteja aquí partint d'una circumstància peculiar: s'hi poden exercir drets de ciutadania sense tenir la nacionalitat, a la vista del que diu l'article 13 de la Constitució de 1978. Si hi ha reciprocitat, com passa amb els països de la Unió Europea, estrangers residents a Catalunya (i a tot Espanya) poden votar i ser candidats en les eleccions municipals. Per cert, sense que ningú els reclami un coneixement lingüístic en particular. Que surti la preocupació pels coneixements lingüístics dels bolivians, quan la dels britànics sembla no destorbar ningú, resulta una mica sorprenent. No crec que es faci un bon servei a la integració si els mitjans que volem que la facilitin s'apliquen de manera objectivament diferenciada.